L’exposició de Pep Mata “Andar-i-Ego” rep el suport del director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, Joan Nogué

fotografies Pere Duran

“Caminar és una experiència estètica. I caminar per muntanya és, a més, una experiència èpica, no per les dificultats intrínseques d’aquest accident geogràfic, sinó per la seva potència simbòlica que, vulguem o no, ens continua amarant.
La imatge de la muntanya que posa en connexió el cel, la terra i l’infern és una de les més esteses arreu del planeta. És la muntanya iniciàtica: el mont Meru indi (considerat el centre del món per la mitologia hinduista), el mont Olimp grec (la muntanya sagrada de la Grècia clàssica), el mont Tabor palestí (on la tradició cristiana situa la transfiguració de Jesús), o el Montserrat català. Des dels orígens de la humanitat, sempre ha calgut passar un temps de meditació més o menys clandestina a la muntanya (o al desert, un altre element geogràfic de càrrega simbòlica similar) si hom volia generar un missatge renovador, a voltes revolucionari. I això que, si més no a l’Occident europeu, l’estima
pels paisatges aspres, abruptes i hostils, com la muntanya, el desert o les zones pantanoses, és relativament recent.
La muntanya, fins al segle XVIII encara temuda i evitada pel comú dels mortals, es posa de moda al segle XIX, un fenomen lligat a l’aparició d’una estètica d’allò grandiós i sublim. I és precisament aleshores quan neix l’excursionisme a Catalunya i l’alpinisme a França i a Suïssa, sense que aquestes noves pràctiques socials anorreessin el caràcter mític, regeneratiu, iniciàtic de la muntanya, que continuarà desprenent un cert aire de puresa i de virginitat.
No deu ser fàcil anar de cim en cim amb aquesta motxilla històrica i cultural carregada a l’esquena. Però Pep Mata ho ha aconseguit, i segurament l’ha ajudat la seva mirada artística i, alhora, la seva precisió científica. Com els primers geògrafs, Pep Mata dóna fe d’on ha estat i quan hi ha estat. La informació geogràfica bàsica, essencial, com la toponímia, l’alçària, l’hora, l’orientació i la temperatura, que apareix al peu de totes i cadascuna de les fotografies, combina perfectament (potser per acusat contrast) amb unes imatges en blanc i negre enormement suggeridores. I aquestes imatges, aquests marcs, queden partits horitzontalment, gairebé per la meitat, en dos elements: a la part inferior, el cim, en general descarnat, empedrat, sense vegetació; a la part superior, la volta celeste, quasi sempre amb núvols, com sol ser habitual a muntanya. No hi ha paisatge sense cel; millor dit, cada paisatge té el seu cel. També en aquest cas. Convido el lector a iniciar-se i a iniciar aquest viatge a peu que ens ofereix Pep Mata.
Millor que ho faci sol, i en silenci, per així gaudir millor dels altres paisatges que
l’acompanyaran (el sonor, l’olfactiu, el tàctil). Tots aquests, junt amb el visual que l’autor ens facilita, convertiran aquest caminar en una experiència estètica polisensorial.”

———————————

“Caminar es una experiencia estética. Y caminar por la montaña es, además, una experiencia épica, no por las dificultades intrínsecas de este accidente geográfico, sino por su potencia simbólica que, queramos o no, nos continúa impregnando.
La imagen de la montaña que pone en conexión el cielo, la tierra y el infierno es una de las más extendidas alrededor del planeta. Es la montaña iniciática: el monte Meru indio (considerado el centro del mundo por la mitología hinduista), el monte Olimpo griego (la montaña sagrada de la Grecia clásica), el monte Tabor palestino (donde la tradición cristiana sitúa la transfiguración de Jesús)… o el Montserrat catalán. Desde los orígenes de la humanidad, siempre ha sido necesario pasar un tiempo de meditación más o menos clandestina en la montaña –o en el desierto, otro elemento geográfico de carga simbólica similar– si se quería generar un mensaje renovador, a veces revolucionario. Y eso que, al menos en el Occidente europeo, la estima por los paisajes ásperos, abruptos y hostiles, como la montaña, el desierto o las zonas pantanosas, es relativamente reciente.
La montaña –hasta el siglo XVIII todavía temida y evitada por el común de los mortales– se pone de moda en el siglo XIX, un fenómeno ligado a la aparición de una estética de aquello grandioso y sublime. Y es precisamente entonces cuando nace el excursionismo en Cataluña y el alpinismo en Francia y en Suiza, sin que estas nuevas prácticas sociales aniquilaran el carácter mítico, regenerativo, iniciático de la montaña, que continuará desprendiendo un cierto aire de pureza y de virginidad.
No debe de ser fácil ir de cima en cima con esta mochila histórica y cultural cargada a la espalda. Pero Pep Mata lo ha conseguido y seguramente le han ayudado a ello su mirada artística y, a la vez, su precisi

ón científica. Como los primeros geógrafos, Pep Mata da fe de dónde ha estado y de cuándo ha estado. La información geográfica básica, esencial, como la toponimia, la altitud, la hora, la orientación y la temperatura, que aparece al pie de todas y cada una de las fotografías, combina perfectamente – puede que por acusado contraste– con unas imágenes en blanco y negro enormemente sugerentes. Y estas imágenes, estos marcos, quedan partidos horizontalmente, casi por la mitad, en dos elementos: en la parte inferior, la cima, en general descarnada, empedrada, sin vegetación; en la parte superior, la vuelta celeste, casi siempre con nubes, como suele ser habitual en la montaña. No hay paisaje sin cielo; mejor dicho, cada paisaje tiene su cielo. También en este caso.
Invito al lector a iniciarse y a iniciar este viaje a pie que nos ofrece Pep Mata. Mejor que lo haga solo y en silencio, para así disfrutar mejor de los otros paisajes que le acompañarán (el sonoro, el olfativo, el táctil). Todos ellos, junto con el visual que el autor nos facilita, convertirán este caminar en una experiencia estética polisensorial.”

Pròleg extret de MATA, PEP (2013): Andar-i-ego: El trazador de caminos y direcciones. Barcelona: Departament d’Escultura UB i Edicions Saragossa.
Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

———————————-

Organitzen / Organizan:
Fundació Lluís Coromina / El Puntal – Laboratori de les Arts de Banyoles.
Departament d’Escultura, Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona.

Col·laboren / Colaboran:
Bonart Cultural, Observatori del Paisatge de Catalunya, Grup Agrienergia, Edicions Saragossa, GEiEG, Centre Excursionista de Banyoles, Revista Vèrtex / FEEC, Ajuntament de Banyoles, Diputació de Girona i Generalitat de Catalunya

Fundació Lluís Coromina
El Puntal – Laboratori de les Arts
C/ Girona, 161
17820 Banyoles
Dilluns a divendres, d’11:00 a 13:00 i de 16:30h a 20:30h
Dissabte, horaris a convenir.