Homenatge al filòsof i crític d’art Arnau Puig

Davant la recent mort, als 94 anys, del filòsof i crític d’art Arnau Puig, des de la Fundació Lluís Coromina li volem retre un petit homenatge amb un dels articles que va publicar a la revista Bonart i on parla del treball de la nostra entitat. Puig va ser un dels fundadors i l’últim representant en vida del grup Dau al Set, moviment avantguardista català del qual també van formar part Joan Brossa, Modest Cuixart i Antoni Tàpies.

Noves centralitats o creativitat a comarques?

El títol d’aquesta reflexió no m’agrada gens però el mantinc per cridar l’atenció sobre una qüestió molt debatuda: que tot passa a Barcelona ciutat i que a les comarques del país no es fa res i que, si s’hi fa quelcom, passa totalment desapercebut a la ciutat i, en conseqüència, a la resta del país. Només seria efectiu el que succeeix a Barcelona. S’ha de demostrar que això no és veritat: que a comarques hi ha una tremenda, extraordinària activitat –en tots els terrenys, culturals i comercials–, i per verificar-ho només cal anar a les comarques, al país profund, a les noves centralitats.

És el que ara m’he trobat amb la nova Fundació Lluís Coromina de Banyoles, endegada i impulsada per Lluís Coromina, home de negocis, col·leccionista i mecenes d’art contemporani, i dirigida per Ricard Planas, director de Bonart.

Per aquesta ocasió i per concentrar-nos, ens centrem en les activitats expositives i enunciatives d’accions similars que tenen lloc, des de fa un temps, a l’esmentada fundació banyolina i que el dia 19 d’octubre obrirà la museïtzació d’una part de l’edifici El Puntal, el Lluís Vilà Showroom amb obres de Carles Fontserè, Rafael Marquina i Lluís Vilà. Actualment, ens és factible assistir a l’oferta d’un cúmul importantíssim d’obra de Lluís Vilà, artista nat a la vila banyolina el 1952 i traspassat l’any 2010. La seva obra se’ns mostra realment d’excepció, molt individualitzada i elaborada amb un criteri molt personal del que pot ser la creativitat plàstica i dels mitjans i recursos per portar-la a terme. D’antuvi entengué, potser intentant fer real la boutade de Dalí, que l’art havia de ser comestible o no ho seria (no és tan forassenyada la cosa perquè l’art també és nodriment), que era la realitat natural la que havia d’oferir els elements, la base i la intenció de la plasticitat del nostre entorn i temps. Així, l’acció creativa podia entendre’s com una funció energètica personal ensems que digestiva. Obvi, les obres executades per Vilà esdevenien forçosament efímeres; però l’impacte que exercien era el bàsic per a tota experiència estètica: commoure sensacions i provocar sentiments contrastats. Una actitud fins a cert punt surrealista però també, per les connexions que anà assolint, corporal, en el sentit d’Antonin Artaud: indiferència entre art, sensacions, emocions i vida, amb les conseqüències totals que pugui comportar; una mena de body art directe i molt testimonial.

L’obra de Lluís Vilà esdevingué –impulsat o endegat en moltes ocasions per l’empenta de certs i especials autors literaris, com ara Borges– vital, visceral, orgànica, i penetrà pels arcans del que també s’ha anomenat art de la lletjor, una manifestació estètica sense els additius dels indicatius clàssics: ordre, proporció, mesura, equilibri i ponderació. En les manifestacions dites plàstiques de Vilà tot hi és exagerat, descompassat, fora de lloc des de la percepció serena del que cal entendre com a realitat. Els materials de suport, en l’obra de Vilà, acostumen a ser els de la més innovadora tecnologia dels plàstics sintètics (excepte els elements evidentment naturals, que hi són amb l’esterilització adequada); la visualització, però, és la d’una realitat biològica, orgànica, només acceptable des d’una visió esbiaixada.

En Vilà és un dels nostres agosarats artistes internacionals de qui hauríem oblidat la riquesa formal creativa. Cal retenir-lo en la recerca de l’artificialitat de les formes plàstiques presents que vehiculen els nostres sentiments. Potser ens caldrà travessar les seves formalitzacions per adonar-nos de l’equivalent i equiparable detritus moral que se’ns atribueix. És la  pretesa responsabilitat moral de l’art, que caldria entendre només com un cant a les formes, les que siguin.
L’altre treball que se’ns ofereix amb abundància i des d’aspectes insòlits de la seva producció creativa són les escultures de Rafael  Marquina (1921-2013), el cèlebre dissenyador de les internacionals setrilleres. Però ara assistim als moments, els seus espais escultòrics, en què se’ns ofereix com un artista plàstic en tota la seva dimensió, i observem que el que realment l’ocupava i preocupava era el domini del buit. Un disseny és una construcció que funciona en la seva totalitat: des del setrill a l’espai vital.
El tercer element present és el d’un altre banyolí d’adopció –vivia a Porqueres–, en Carles Fontserè (1916-2007). Home compromès per excel·lència, així es comportà des que va crear els cartells per la causa republicana i revolucionària fins aquelles fotografies de les ciutats del món, fotos en les quals recollia la denúncia social, mostrada a través dels suports matèrics formals propis de l’instrument objectivador de les realitats, que criden l’atenció de la ment i de la sensibilitat dels que les veuen i les viuen. Fontserè mai deixà anar la realitat, però tampoc oblidà mai l’estètica.

Visionem-los tots tres i ens sentirem reforçats en la qualitat de les sensacions i de les conviccions.

-article publicat a Bonart-

Reunió del Consell Assessor de Bonart al Mas Marroch, amb presència del president de la Fundació. Pere Duran/Nord

Homenatge de Bonart a Modest Cuixart, integrant també de “Dau al Set”, en el Museu d’Art de Girona i on Arnau Puig va participar-hi activament.

Festa Bonart 20 Anys i lliurament dels premis Bonart 2019 a Girona. Ricard Planas, editor de bonart i director de la Fundació amb Arnau Puig. Pere Duran / Nord Media