Inaugurada l’exposició de fotografies ‘Farina blana’, de Tino Soriano

Inaugurada l’exposició de fotografies ‘Farina blana’, de Tino Soriano

03/10/2015

Inaugurada l’exposició ‘Farina blana’ de Tino Soriano, una sèrie de fotografies que mostren diversos aspectes del recorregut d’un dels aliments processats més antics que existeix, el pa, des del camp de blat fins a la representació que n’han fet grans artistes, passant per imatges de diversos processos de la seva producció.

L’exposició es podrà veure fins el dia 5 de desembre del 2015 a l’Espai Eat Art de la Fundació.

02/10/15 Inauguració de la exposició Farina Blana, fotografies de Tino Soriano al l’espai Eat Art de Banyoles. Foto:Pere Duran

Tot fa creure que el pa, un dels aliments processats més antics que existeix, va ser inventat per casualitat per un ancestre del Neolític que, després de barrejar un grapat de blat amb una mica d’aigua per fer-se unes farinetes, va veure com aquelles restes de menjar es convertien en una massa plana, seca i granulada: el que en podríem dir una fogassa ancestral, duradora i fàcilment transportable. Aquell va ser el primer descobriment que va permetre la transformació d’uns cereals que, essent tan indigestos en estat natural, van esdevenir una vianda que, encara avui, és matèria primera de la dieta de la major part de països del món. Però després d’aquell descobriment en va venir un altre de molt millor. Va ser temps després de que aquell parent llunyà de la Prehistòria mirés encuriosit aquell prototip de pa d’àzim sorgit de la solidificació de les conegudes farinetes. Qui sap quan de temps va passar, però el cert és que un dels seus descendents va fer un pas de gegant en aquell món de forners súper incipients: enmig d’una gran estupefacció, ell o ella va adonar-se que, de vegades, les recurrents farinetes, després d’un cert temps, feien quelcom molt més interessant que esdevenir un tros de pa sec: es convertien en una menja molt més evolucionada. Com si es tractés de màgia, de sobte la massa esdevenia més lleugera, saborosa i suau. S’ inflava, perdent densitat per tornar-se més flonja. Sens dubte, allò va marcar un abans i un després en la rústega gastronomia de fa milers i milers d’anys. Una gran fita havia estat conquerida.

Malgrat que la raó intrínseca d’aquell beneït misteri –una metamorfosi molt interessant anomenada fermentació– no es va descobrir fins uns quants segles després, aquella troballa va difondre’s arreu. Aquells humans arcaics no sabien perquè passava, però sabien com fer que passés, i amb això, de moment, n’hi va haver prou perquè, tant a l’Orient Mitjà com a l’antiga Europa i, més, tard al continent americà i també a Oceania, aquella menja, a la que van aprendre a fornejar, esdevingués d’allò més popular. De fet, avui perviuen encara moltes versions d’aquells pans primigenis. Deliciosos vestigis del passat fets a base de blat, com el lavash, molt extès a Armènia i Iran, la yufka turca, la pita grega o el roti i el chapati indis. O de blat de moro, com les populars arepas i tortillas de l’Amèrica llatina, i els johnycakes de l’Amèrica del nord.

El rerefons científic de tot l’assumpte, però, no es va acabar d’aclarir fins que el francès Louis Pasteur va descobrir perquè tenia lloc el procés de fermentació, essencial també en la creació d’ altres aliments que ens fan la vida més passadora: el vi i la cervesa. En aquells temps, en ple segle XIX, encara es creia que la fermentació era un fenomen purament químic, en el que no intervenien organismes vius. Però el cèlebre científic va descobrir que, en realitat, era el llevat el causant de tot plegat. A partir d’aquell moment, la fermentació va deixar de dependre de la mare naturalesa, i va passar a ser un procés induït i dirigit. El llevat, un magnífic fong unicel·lular, s’alimenta del sucre dels cereals i, de resultes de la seva digestió, emet diòxid de carboni: el gas que infla la massa, en el cas del pa, o que transforma el most del raïm en vi i el midó de la civada en cervesa. El més emprat avui dia és l’anomenat llevat de la cervesa, el Saccharomyces cerevisae, un petit i fantàstic microorganisme que, a partir de la revolució industrial, va permetre la producció d’aliments a gran escala.

La resta de la història evolutiva del pa, ja la coneixem. Pans que duren una eternitat (això sí que és un gran misteri), baguettes per tutti que en poques hores queden encarcarades, barres de pa carregades de colesterol i, en definitiva, un allunyament progressiu del sentit més autèntic de la funció del pa: alimentar-nos amb salut i gaudi. I és que, certament, el segle XX i el que portem del XXI ens ha abocat a una frenètica carrera cap al no res que molts aspirem a deturar. També en el que fa al nostre pa de cada dia que, de ser la menja més ancestral ha passat a ser un producte industrial exempt de la millor herència de la seva llarguíssima història. Ara és l’hora de recuperar-la.

Amb aquest objectiu, les fotografies d’en Tino Soriano evoquen aquesta manufactura més artesanal del pa per posar en evidència que la modernitat no es pot erigir obviant la saviesa adquirida des dels orígens. Sota el nom de «farina blana», el fotògraf fa esment a la qualitat de la farina, que quan és tova es deixa afaiçonar molt fàcilment, i també a la frase feta «fer la farina blana», que significa obeir per obligació, cosa que molts homes i dones han fet al llarg de la història, i encara fan, per aconseguir el seu tros de pa. Les imatges evidencien l’estètica més primigènia d’ un procés que, després de mil·lennis, representa el fil conductor de la nostra transició cap a un futur més assossegat. Bon profit i molta calma.

Algunes frases i cites sobre el pa

«Vaig fer-me músic perquè volia guanyar-me el pa. És cert. Després de pensar-ho molt vaig arribar a la conclusió de que seria la única manera d’ aconseguir el pa que realment m’agrada.» Mick Jagger, músic

«La millor olor? La del pa», Graham Greene, escriptor

«Mantindrem el forn encès perquè tothom hi pugui coure el pa i em passaré la vida a la porta del forn per evitar que ningú se’n quedi sense», José Martí, polític i poeta cubà

«Què s’ha de trencar per mantenir una família unida? El pa, sens dubte», Jodi Picoult, escriptora.

«Que sempre hi hagi feina, pa, aigua i sal per a tothom», Nelson Mandela, polític i activista.

Text de Eva van den Berg