La Remor d’Aphònica, una aproximació visual i sonora a un fragment d’història del Club Natació Banyoles

Remor proposa una aproximació artística en forma d’una instal·lació sonora i visual a un fragment dels 90 anys d’història del Club Natació Banyoles. Per això utilitza dos elements simbòlics: una barca de rem antiga de fusta, la “Montserrat”, que havia estat propietat de la família Gimferrer i els sons de l’aigua de l’estany i de l’esforç humà, en el moment de moure una barca de rem. Aquests dos elements condueixen l’oïda i la mirada o la mirada i l’oïda cap a remors de temps passats i presents, cap a la veu de l’estany; una veu transformada en sons de cadències ignotes gràcies a l’enginy de Gotard Mas. Sons que sovint els tenim interioritzats però no ens els fem presents, potser per massa quotidians. Ara els posem en un primer pla i ens serveixen per resignificar els elements físics de l’exposició.
D’altra banda, amb Remor sabem que la història són les persones, però també els seus objectes i la seva preservació, i en aquesta història hi té un protagonisme especial Joan Collell, que ha anat compilant, amb sensibilitat i intel·ligència, des del Centre Català de Rem Olímpic, objectes que configuren una part del llegat vital de la secció de rem del Club Natació Banyoles. Ell sap la importància que té fixar la història i, per aquesta raó, ha rescatat vots que són una relíquia, i que a clubs d’arreu del món s’allotgen dins de museus. Vots de fusta amb molta intrahistòria (ara ja quasi tots de fibra) que són el traç que Collell, el tècnic especialista del centre s’encarrega de cuidar i reparar. Un mestre artesà únic a Catalunya que estima el que fa, el nostre Caront particular, aquell home de la mitologia que portava les ànimes amb barca, tot travessant la llacuna Estígia. Nosaltres, des de l’estany de Banyoles, també travessem el temps.
Així doncs, des de la riba, les barques de rem travessen l’estany en silenci i es perden en la infimitat de la distància com es perd el record dels inicis. La barca de rem de competició més antiga de l’estany que encara existeix ha tornat al centre de Banyoles. Ja feia uns vint-i-cinc anys que reposava en un hangar. Abans havia sobreviscut a uns quants anys de sol i serena. Costa recordar quan la família Gimferrer la va cedir a la secció de rem del club que feia poc que s’havia creat. Llavors havia vingut a la plaça perquè la bategessin abans de començar a navegar i incorporar el seu silenci al paisatge sonor de l’estany. Ara, els remers l’han tornat a portar per ser la protagonista d’aquesta exposició, abans d’incorporar el seu silenci definitivament al record. I quan acabi l’exposició haurà de tornar a travessar els carrers de Banyoles per tornar al seu lloc de repòs.

Josep Masdevall i Ricard Planas – curadors de l’exposició

16/06/15 Inauguració de l’exposició Remor. Una apriximació visual i sonora del Club Natació Banyoles. FOTO: PERE DURAN

16/06/15 Inauguració de l’exposició Remor. Una apriximació visual i sonora del Club Natació Banyoles. FOTO: PERE DURAN

16/06/15 Inauguració de l’exposició Remor. Una apriximació visual i sonora del Club Natació Banyoles. FOTO: PERE DURAN

16/06/15 Inauguració de l’exposició Remor. Una apriximació visual i sonora del Club Natació Banyoles. FOTO: PERE DURAN

16/06/15 Inauguració de l’exposició Remor. Una apriximació visual i sonora del Club Natació Banyoles. FOTO: PERE DURAN

16/06/15 Inauguració de l’exposició Remor. Una apriximació visual i sonora del Club Natació Banyoles. FOTO: PERE DURAN

MUNTATGE EXPOSICIÓ

PERFORMANCE DELS REMISTES DEL CLUB NATACIÓ BANYOLES A LA PLAÇA MAJOR DE LA VILA

L’estiu del 1958, poc després que Jordi Gimferrer anunciés la creació d’una nova secció al Club Natació Banyoles “para fomentar adecuadamente la afición por este noble deporte, el cual esperamos que hará honor a las ilusiones que en él se han depositado”, de la qual es convertiria en el primer delegat, cinc joves banyolins desmuntaven una iola, que duia per nom Mare Nostrum, cedida pel Reial Club Marítim de Barcelona, que pesava més d’un centenar de quilos i la carregaven al cim d’una vella furgoneta DKW, de dos temps, conduïda per en Melcior Bartrolí.
Fou així com a les sis de la matinada d’un dia del mes d’agost, plens d’il·lusions, van enfilar la carretera, cap a Màlaga, on uns dies després s’havia de disputar el I Campeonato de España de Remo Juvenil.
Era un viatge força llarg, però eren joves i les dificultats que es van trobar, com ara una primera reparació en arribar a Cornellà del Terri, quan la baca que suportava el bot es va afluixar, o quan arribaven a una pujada i havien de baixar i córrer al costat de la furgoneta perquè, si no, aquesta no pujava, no els van fer defallir.
Tres dies després, Miquel Figueras, Miquel Cortada, Benet Tarradas, Santiago Palmada i el timoner Enric Tubert, que feia poc més d’un mes que remaven junts, acompanyats d’en Miquel Tarradas, arribaven a la ciutat andalusa, on tornaren a muntar el bot, sota la mirada encuriosida de més d’un que els deia: “On aneu amb aquesta calaixera?”. Però a les rialles i als nervis propis de la competició s’hi van afegir més dificultats, ja que mentre disputaven la regata van haver de parar i reparar la iola perquè un carretó havia sortit de la guia. Al final, però, malgrat tots aquests entrebancs, van fer un bon paper, ja que van acabar tercers de la seva sèrie i sisens en la final.
La constància dels joves banyolins va fer que el president del club organitzador, el Real Club Mediterráneo de Màlaga, adrecés una carta al president del club banyolí, Josep Maria Gimferrer, en què li deia:
[…] Queremos darle la enhorabuena por la actuación que han tenido los muchachos de ese Club de Bañolas… Queremos recordar cómo se clasificaron en la primera manga para la final luchando contra poderosas tripulaciones y con clara desventaja en la embarcación.(…) Tanto por este esfuerzo que causó la admiración de todos como por su comportamiento en todos los órdenes le damos nuestro franco parabien pues puede estar orgullosa esa entidad de tener deportistas que tan alto ponen su pabellón. Estamos seguros que en un futuro próximo, y contando con embarcación apropiada, serán unos cercanos aspirantes al título nacional […]
El contingut d’aquesta carta va causar tan bona impressió en el president, que al cap de pocs dies es duia a terme la presentació en públic del primer bot propietat del CNB. Es tractava d’una iola de quatre amb timoner de nom Inma, que fou portada pels remers, a coll, des del club fins a la plaça Major, on fou batejada solemnement. En acabar l’acte, el president s’adreçà als joves remers i els va recordar que “ahora no sirven carretones ni excusas. El año próximo, o vuelven con el título o van al agua”.
Els resultats deurien ser els esperats, ja que poc temps després arribaria el segon dels bots propietat del club, al qual posarien de nom Montserrat.

Joan Anton Abellan – historiador

exposició oberta fins a finals de juliol 2015
espai eat art – lluís vilà
plaça major, 33 banyoles
www.fundaciolluiscoromina.cat