Lluís Vilà: Argonautes de pa en el “banquet” final

Un darrer gran menjar ens rememora capítols de la història del pensament i la cultura tan diversos com singulars. Des del llibre El banquet, de Plató, a l’escenificació bíblica del darrer sant sopar de Jesucrist amb els apòstols, que tan excel·lentment va immortalitzar Leonardo da Vinci. En clau contemporània hi ha diverses pel·lícules que posen en relleu aquest fet, com ara Amarcord, de Fellini, en què es dóna a conèixer –en un dels fotogrames– el deix mediterrani del menjar amb tota la família en una taula gegant i el guirigall consegüent. També alguns recorden els dinars col·lectius després de la mort d’un difunt. Per tant, el menjar, el ritual del menjar, la consagració del menjar, el que suposa el menjar en el món contemporani –i la crisi que pot haver-hi en un futur en un àmbit global per la manca d’aquest– són temes de debat continu i que el món de l’art copsa d’una manera o altra.
A partir d’aquest imaginari, i tot recreant un banquet quasi impossible, és per on pivota la darrera instal·lació-muntatge, que, a partir de les escultures de la sèrie Nautes, de Lluís Vilà, s’exposen a l’església de Sant Lluc de Girona. La direcció artística ha anat a cura d’Anna Maria Camps, editora de bonart, i el muntatge i l’arquitectura efímera, a càrrec de Raquel Domínguez, Francesc Masdevall i Pau Bosch. L’acció, que s’emmarca dins la 56a edició de l’exposició Girona Temps de Flors, Certamen d’Art Floral, Arquitectura Efímera i Paisatgisme, que es realitza a Girona del 7 al 15 de maig, ha tingut la col·laboració de l’Espai Eat Art_Lluís Vilà de Banyoles; un centre que, especialitzat en la relació de l’art i l’alimentació, custodia la col·lecció d’obres de l’artista banyolí, traspassat ara fa un any, i que va basar el seu discurs en la relació de l’art amb els aliments.
Navegants sense rostre. Els nautes o navegants de Lluís Vilà són, com tots els barquers històrics i mitològics, personatges que, ja sigui llançats a les profunditats del mar o dels misteris, s’enfronten al desconegut, a un mar que és aigua i a una aigua que és vida. Aquesta sèrie d’escultures elaborades, des del 2006 fins al 2009, amb materials tan diversos com ara l’alumini, la fibra i les teles, lliguen la tradició oriental i l’occidental. Treballen amb el pa com a ritual i es connecten amb les iconografies de les mòmies de l’antigor, de l’Egipte imperial i etern. Els nautes de Lluís Vilà no tenen rostre, són tan anònims com ho poden ser els seus espectadors, i és que és amb el misteri quan també comença l’art i també les seves preguntes. Són d’un blanc impol·lut, com els esseni bíblics, i només el color del pa, aquest groguenc, a voltes terrós i altres vegades ataronjat, ajuda a donar una nota d’harmònica imperfecció. En l’actual muntatge estan situats en un altar major, prenent transcendència mística, fent de mirall de l’ànima, com si fossin sorgits d’un retaule contemporani. Mentrestant, observen una taula gegant, plena de comensals absents mentre del sostre plouen pans en forma de trenes. Uns pans-escultura que l’autor va idear amb la fleca Can Japet i que són escultures menjables i alhora fungibles, dins aquest festival de l’efímer de la condició humana. En fi, argonautes mig comestibles reten homenatge en el darrer gran banquet que Vilà no veu però que les seves presències perceben.

Article publicat a la revista bonart, maig 2011, per Ricard Planas Camps

Lluís Vilà. Escolanet de Montserrat. Sèrie Natures, 2009. Técnica mixta.